19 de febrer del 2015
Alba Crespo
La capital està dividida segons estrats socials, i la desigualtat i l'estigmatització s'accentuen amb l'arribada de població expulsada de les seves localitats d’origen.
Bogotá és el destí d'un 10% de les desplaçades a causa del conflicte armat a Colòmbia.
la lluita camperola per la terra
Luzmila Ruano, defensora dels drets humans a Colòmbia va arribar a Barcelona a principis de novembre del 2014, immersa en una gira que la duria per Europa, acabant a Suïssa. El punt final del viatge seria els dies 14, 15 i 16 de novembre del 2014, quan a Ginebra es celebrava l'assemblea del Congreso de los Pueblos, amb la voluntat de fer arribar la lluita i la resistència dels moviements camperols i socials de Colòmbia a Europa. “Allí vamos a discutir colombianas y europeas, a reencontrarnos con compañeras exiliadas, para profundizar en la propuesta de país que tenemos, y plasmar los aportes que se pueden hacer desde estos espacios para que la lucha y las resistencias en Colombia sean más sólidas”, explica.
La seva missió és incidir en els organismes internacionals que podrien recolzar la lluita en contra dels tractats de lliure comerç que faciliten l'entrada de multinacionals a Colòmbia, explotant-ne els recursos indiscriminadament. Aquesta organització, proceso, com en diuen elles*, recull diversos moviments (pobles, sectors productius o regions
Luzmila Ruano al Congreso de los Pueblos / Radiomalva.org
mobilitzades) amb un objectiu comú: la construcció d'una nova legislació, un nou país. Un procés constituent arrelat en el poble.
La Luzmila és un referent de la lluita camperola al seu país. Procedent de la regió del Macizo Colombiano on, juntament amb l’organització de base del Comité de Integración del Macizo Colombiano, ha acompanyat els processos comunitaris, a més de traslladar la seva veu al CNA (Coordinador Nacional Agrario) i, posteriorment, al sí del Congreso.
Ara és portaveu d'aquest, i per això es troba a Catalunya, per explicar-ho. El seu paper és treballar amb les dones i involucrar-les en l'organització de la lluita contra les multinacionals i transnacionals, que és prioritària a la seva regió i, per tant, eix de les mobilitzacions i resistències.
El camperolat: un subjecte de ple dret
Com a defensora dels drets humans, una de les propostes que considera més importants actualment és el reconeixement del camperolat com a sector en lluita, ja que amb l'actual constitució, la del 1991, no és així: “el gobierno no nos tiene en cuenta para nada”. En termes agraris i territorials, per ser considerat per la llei s’ha de ser “empresari” amb un negoci agrícola, és a dir, entrar dins la cadena productiva incentivada per l'Estat, consistent en la inversió de capital estranger al país. “Eso lo estamos confrontando desde la base, para ser reconocidos como campesinos, como hombres y mujeres”. La lluita les està portant fins a les Nacions Unides, per a reclamar que el camperolat sigui un subjecte de dret col·lectiu.
La justificació d'aquesta demanda, a part de residir en la voluntat de sobirania d'un grup social, va més enllà: Escoltant el seu relat les conseqüències de les mesures estatals sí que tenen un efecte comú sobre el camperolat.“Lo que el gobierno ha querido es empresarizar al campesinado, que participe de la producción de cultivos que sirvan para los agrocombustibles y que esté inserto en la política de estado para ciertos ‘beneficios’ que dicen que recibirían, como los créditos.”
Però si ens hi fixem, aquests crèdits tenen taxes d'interès altíssimes, fent-los impossibles de retornar, esdevenint una altra forma de despojo (despossessió). “Te prestan plata pero ¿con qué condiciones? Hipotecando tu parcela, tu casa, tu carro y, cuando ya no tienes capacidad de pagar, te quedas en la calle, sin nada.”
Li pregunto si aquesta manera d'actuar del govern està directament relacionada amb la intenció de desmobilitzar; deu ser complicat fer-hi front. La resposta, afirmativa, és clara: l'Estat i les multinacionals tenen diferents vies per a fer que el teixit social s'esquerdi i s'acabi trencant. Aquestes, són graduals. La primera, és oferir feina amb suposades bones garanties, en forma de contractes OPS (Orden de Prestación de Servicios) per un temps determinat (2, 3, 4 mesos) fins que ‘copten’ les persones líders. Juguen amb les necessitats de la comunitat, i prometen contractes que els les cobriran. “Pero esto se ha ido viendo, hemos dado la pelea, en compromiso con nuestras
Les guerrilles ELN i les FARC van dinamitar diversos oleoductes contaminant l'aigua dels rius / Milton Díaz
comunidades a través de las vocerías. Nosotros lo consultamos y la respuesta finalmente es no. Aquí no queremos multinacionales de ninguna clase, y no queremos trabajo del estado colombiano”.
Quan això no els funciona, es procedeix a tancar les portes a aquelles que han aconseguit anar avançant en l'exercici de la participació comunitària com un dret propi, fent que hi hagi fractures en els processos organitzatius, i es trenqui l'accés d'aquests a espais on fer-se sentir. Finalment, arriba l'assenyalament, l'estigmatització, tant de les líders populars, com dels grups de persones mobilitzades.
les multinacionals
Però, perquè és tan important la lluita camperola en contra l'arribada de grans empreses mineres? Com afecta la presència de multinacionals al sector agrícola? Actualment, el territori de Colòmbia està industrialitzat en un 70%, fet que ha provocat el desplaçament de comunitats que han viscut sempre de l'explotació agrària. Aquest teixit es concentra sobretot a Nariño, el Suroccidente, d'on prové la Luzmila. Les empreses, a mesura que arriben, ho fan amb el ‘discurs del desenvolupament’: La generació de llocs de treball i el benestar de la comunitat són les banderes que porten per aconseguir posicionar-se dins la regió. I el govern els obre les portes per a que s'instal·lin.
“Aunque la economía crezca, en realidad eso está llevando al país a una extrema pobreza y a la absoluta explotación de nuestros recursos naturales, además de la venta de su soberanía: Ya no hay toma de decisiones por parte del pueblo colombiano, sinó que las decisiones se toman en los organismos y empresas internacionales que se están desarrollando allá”. Els exemples més recents d'aquesta obertura a l'entrada de capital estranger són el Contrato Pacífico, signat el 2013, que permet la lliure exportació a la Unió Europea des de totes les fronteres de l'Oceà Pacífic; o el Tractat de lliure comerç entre Colòmbia i la UE. Pactes que faciliten encara més l'entrada a empreses d’aquest tipus.
Les comunitats rebutgen frontalment la instal·lació de les multinacionals al territori on viuen. “La gente se da cuenta de todas
las desgracias que trae la explotación minera -por ejemplo de oro a cielo abierto- y de algunas petroleras”. L’activista explica que un dels problemes principals és l'aigua, ja que és insuficient per a l'explotació minera (se'n gasta moltíssima per l'extracció d'or, sobretot) i alhora abastir tota la població. Els efectes són devastadors a nivell de convivència i subsistència: “hay una rotura del tejido social, las organizaciones se deshacen, hay peleas entre comunidades por el agua”. “Muchos nos concentramos donde multinacionales han solicitado instalarse; si lo consiguen ¿esa población dónde se iría? Se ve obligada a ingresar en los cinturones de miseria de las ciudades, a vivir una vida que no es la suya. Un campesino, un indígena al que se despoja de su parcel·la, pasa de sufrir necesidades a sufrir aún más necesidad en las ciudades. En los semáforos, debajo de los puentes, …”.
També l'impacte mediambiental és cada cop més fort, ja que el sòl fèrtil i la biodiversitat de la zona desapareixen i la pobresa també s'accentua fins a límits extrems. Luzmila exposa diversos casos, com l'explotació de carbó que fa Drummond a la Guajira, departament al nord-est, dins la regió del Carib. “Son territorios totalmente secos, pobres, la población vive en la mendicidad esperando un apoyo que les brinde seguridad alimentícia. Los niños y ancianos están sufriendo una completa desnutrición”. Un altre exemple és el d'Antioquía, los Llanos Orientales, al nord-oest, que és una zona de sequera prolongada. “Hay estudios del instituto de Humboldt, en Colombia que dicen que ésto se debe a las explotaciones petroleras, porque se van rompiendo los canales subterráneos del agua, haciendo que se agudice el cambio climático y la vulnerabilidad al clima”.
La reivindicació és clara: “pedimos un territorio libre de transnacionales, libre de pobreza. Porque todo esto nos lleva a una miseria absoluta y cada día nos hace más dependientes de las migajas que nos pueda tirar el Estado.”
LES RESISTÈNCIES. TEIXIR MOVIMENT POPULAR, EVIDENCIAR-LO INTERNACIONALMENT
I, com es combat una força tant poderosa des del camperolat? “La forma de resistir a la llegada de las multinacionales es la organización, y la permanencia. Decir No a las transnacionales porque lo primero es el agua como recurso para la vida; si no hay agua, si nos la quitan, no hay vida”. La lluita va més enllà de la supervivència. El posicionament contra les explotacions d'or es basa en desmuntar els discursos que l'Anglo Gold Ashanti (màxim exponent del negoci de l’or a la regió de la Luzmila) i les resta d'empreses fan quan parlen de la inversió estrangera com a part d'una política de desenvolupament rural sostenible de les comunitats, recolzades per l'Estat. “Ésas són políticas de despojo, de hambruna, de miseria”.
Aquesta lluita s'està treballant amb pobles indígenes, afroamericans, camperols i actualment el Congreso de los pueblos també està intentant articular-ho des dels processos urbans, per a coordinar-ho després a nivell nacional. La denúncia dels abusos de les multinacionals que s'ha fet i es segueix fent a les institucions colombianes pertinents (contraloría, la procuradoría, la defensoría del pueblo...), també s'ha portat a les Nacions Unides.
Ara bé, la resistència a les empreses és, de fet, una resistència a l'Estat i les seves forces repressores, perquè són qui permeten i finalment executen la implantació de la indústria. “No hablamos con las transnacionales porque nosotros no les hemos cedido nuestros territorios. Con quien tenemos que hablar es con el estado colombiano, con el presidente Santos, para preguntarle por qué concesionó nuestra tierra”.
De la reacció a l'acció: amenaces i assassinats
L'agressivitat de les multinacionals no acaba amb la invasió dels territoris i la pressió econòmica i social envers els grups humans que els habiten. A mesura que les comunitats rebutgen i organitzen la resistència a la seva arribada, hi ha amenaces a les persones que estan al front d'aquestes lluites. En paraules de l'entrevistada, “cuando ya no hay posbilidad de acallar la resistencia, entonces atentan contra la vida de los compañeros y compañeras líderes”. A Colòmbia hi ha moltes morts de persones que han participat de moviments contra la presència de multinacionals; la Luzmila parla de les que ha viscut més de prop.
Linda Gómez, lideresa camperola del municipi d'Almaguer, al departament del Cauca, al sud-oest del país, va ser assassinada el 2013; “la amenazaron y creía que no era contundente. Menos de quince días después la mataron.”
Així mateix, a un altre líder que estava fent front contra Global Ashanti a Cajamarca, municipi del departament andí del Tolima, al centre-occident, el van assassinar a l'octubre del mateix any. Però no són els únics: Hi ha moltes més persones que han estat assassinades a Antioquía per enfrontar-se a les hidroelèctiques, “otra moda allá en Colombia”. Com Luzmila diu, “son unos pocos casos entre muchas muertes que hay en el marco de la defensa del territorio en contra de las transnacionales”.
De la defensa del territori a l'organització popular
Malgrat el perill evident de dur a terme aquestes resistències, la mobilització és una qüestió latent al camp colombià. L'any 2013 va estar marcat pels Paros nacionales agrarios organitzats arreu del país per a donar resposta a les polítiques del govern envers el sector camperol i les ja esmentades concessions a transnacionals d'explotació massiva minera i agrícola. “La gente dijo que ya no podía más y salió a las calles, a parar las vías de transportes importantes”.
Els objectius d'aquestes aturades nacionals tenien dos eixos. En primer lloc es protestava per la crisi agrària que provocava l'arribada d'aquestes empreses i en com la viuen les persones que habiten els territoris afectats. Emfatitzaven l'alt cost dels fertilitzants i els combustibles (irònicament, la benzina de Colòmbia, gran productor de petroli, és una de les més cares del món). També es protestava per les llavors: L'actual llei 970/2010 regula la circulació de llavors, fent que, de manera perversa, qui sembra o posseeix llavors autòctones (anomenades criollas, nadives) sigui declarat ‘terrorista’, ja que no són llavors garantides.
Qui estableix quines llavors són legals? “La multinacional americana Monsanto, que es el dueño de las semillas a nivel mundial.” Luzmila explica que aquesta mesura va ser exigida pels Estats Units com a condició per signar el tractat de lliure comerç vigent. Durant el Paro del 2013 es van aconseguir una part de les premisses inicials: es van congelar alguns preus, i es va avançar en la negociació, però el llavors ministre d'Interior, Aurelio Iraggory, va negar-se a cedir a fer canvis estructurals. Tot i acceptar el petit avenç en aquest sentit, la defensora dels drets humans assenyala petites victòries potser més importants: “la oportunidad que nos dio ese Paro agrario a los movimientos sociales en Colombia fue buscar una unidad de todos los procesos nacionales, locales y departamentales. Así nace la Cumbre Agraria Étnica y Popular.” En aquesta cimera, celebrada al març de 2014, s'hi van reunir diferents processos com el moviment polític i social Marcha Patriótica, el Congreso de los Pueblos, la ONIC (Organización Nacional Indígena de Colombia), el PCN (Proceso de Comunidades Negras) entre d’altres, degut a la necessitat imminent de contrarestar la proposta del govern de fer un “Pacte agrari”.
El pacte en qüestió, si bé pretén injectar recursos estatals al camp, ho faria gestionant-los des de les institucions estatals, aspecte que xoca totalment amb les reivindicacions dels processos en contra les multinacionals, que reivindiquen la sobirania sobre el territori.
A la Cumbre Agraria es va convocar una altra aturada nacional pel 28 d'abril que va durar part del mes de maig, i a partir d'allà el govern va crear una mesa de negociació, on 35 portaveus de la Cumbre van traslladar les reivindicacions. Sembla que hi ha esperança: “ojalá desde la mobilización y la resistencia podamos decirle al Estado colombiano que se deshaga de los Tratados de libre comercio, (EEUU, Europa, China y Japón), porque la pobreza se agudiza, y la economía colombiana es mucho más pobre si la miramos desde la economía campesina”.
Des de llavors no s'atura la feina. Un dels temes sobre la taula actualment és combatre les fumigacions indiscriminades que s'estan efectuant amb l'excusa d'eliminar els cultius ‘d'ús il·lícit’ (coca i rosella), sota el paraigües del Plan Prosperidad para Todos, consecució del Plan Patriota, que en realitat és una campanya militar per a recuperar territoris i vies de comunicació actualment controlades per a les guerrilles. “Hay territorios que se están fumigando completamente, destruyendo la tierra, con Glifosato. Y Monsanto está aportando fondos para realizarlas.”
La construcció de la pau
En el mateix marc de la Cumbre Nacional, aprofitant les dinàmiques d'unitat, s'estan incentivant fòrums per tractar la pau, tema ineludible ara mateix a Colòmbia. Aquestes trobades són las Cumbres Regionales por la Paz. “La paz que nosotros queremos como pueblo colombiano es simple, con justicia social. La paz para nosotros es garantizar la comida, poder producir nuestros alimentos; paz es tener una vivienda digna, es educación, tener recreación, tener salud. Porque todos estos derechos estan privatizados en Colombia. Las comunidades rurales y urbanas estamos tratando de juntarnos para asolerla”.
