les línies de bogotá
Bogotá és el destí d'un 10% de les desplaçades a causa del conflicte armat a Colòmbia.
La capital està dividida segons estrats socials, i la desigualtat i l'estigmatització s'accentuen amb l'arribada de població expulsada de les seves localitats d’origen.
19 de febrer del 2015
Alba Crespo
Recuperem una crònica publicada a La Directa el 4 d'octubre del 2014
A Colòmbia, la violència és un tema latent, un dia a dia. Després de molts intents, sembla que els diàlegs de pau ara iniciats pretenen ser definitius i posar fi al conflicte armat. Però la població continua patint les conseqüències d'un afer que va molt més enllà d'una insurgència que fa anys va alçar-se en armes per lluitar contra un govern. I és que això implica molts interessos dels grans poders per a mantenir vigent un sistema basat en la tinença de terres, l'explotació d'aquestes. A més, es finança amb el narcotràfic i la corrupció.
A la capital de Colòmbia habiten 7,6 milions de persones en 1.587 km quadrats / Alba Crespo
Poc tenen a dir els milions de desplaçades que es veuen abocades a fugir o són directament expulsades de casa seva per
anar a viure a altres indrets. Tot i això, segons la Ley de víctimas 1448 de l'any 2011, les terres han de ser restituïdes a aquelles persones que les van perdre, però només s'aplica a les víctimes des de l'any 1991. Per tant, la majoria de les desplaçades es troben sense res i, a més, sense cap garantia governamental de veure restituïdes les seves condicions materials i de vida digna. D'altra banda, sovint la burocratització del procés de reparació fa que moltes víctimes s'instal·lin a la perifèria de les ciutats. Aquesta és una part de l'actual població de Bogotá.
Viure al centre de Bogotá o a prop del eixos i nodes principals, com la Universitat Nacional, o la Carrera 7, vol dir conviure amb una capital activa, nerviosa, a vegades frenètica si és una zona comercial; o tranquil·la i segura si és un barri residencial. Allunyar-se de la Bogotá ben plantada -malgrat l'absència d'algunes infraestructures que dificulten la mobilitat, el trànsit desmesurat i la presència de petita delinqüència- vol dir immergir-se en un ambient totalment diferent. Localitats (aquí en diríem districtes) com Ciudad Kennedy, la tercera localitat més gran de la ciutat (té 1,1 milions d'habitants, mentre Barcelona en té 1,5), són la casa de la gran majoria de la població, que és alhora la que té menys recursos i més dificultats.
La divisió en “localidades” que conformen el mapa urbà no és tan sols una qüestió d'ordenament territorial i de gestió de serveis, sinó que també reflexa la situació econòmica de les persones que hi habiten. Recorrent la ciutat trobem els estrats socials. Així, en diuen: estrato 1, 2, 3... fins el 7, (o el 20, si el poder adquisitiu és tan elevat que se surt dels paràmetres contemplats). A més, també existeixen els 0 i sub-0, si la població viu en condicions de pobresa extrema. Aquests grups de població, condicionats pel seu nivell de vida s'allotgen en zones determinades, accentuant les fronteres entre classes. Mentre la població benestant es concentra al voltant del nucli comercial i de serveis, tenint-hi un accés més fàcil, a la perifèria s'hi troben les anomenades invasions: Barris sencers amb habitatges autoconstruïts a partir de materials de rebuig als que conviuen vàries
Les localidades de Bogotá / Wikirecent
famílies. Pels carrers sense asfaltar, el transport públic més utilitzat són bicitaxis, dels quals la majoria de conductors són nens menors de 16 anys.
El conflicte de les desplaçades
Una de les ciutats més grans i poblades de l'Amèrica Llatina, i també una de les més desiguals: així és en realitat Bogotá. Aquesta divisió respon, en gran part, a la manera com ha crescut la capital colombiana en les darreres dècades: Els seus habitants són persones que estat desplaçades de la terra on vivien a causa del conflicte armat que viu el país.
Segons l'informe ¡Basta ya! publicat el 2013 per Grupo Memoria Histórica, a Bogotá habiten unes 405.883 víctimes del conflicte armat. És a dir, un 10% de la població total són persones desplaçades forçosament, ja sigui per abandonament de terres, per expulsió o extorsió. Això passa perquè, en la majoria dels casos en que una víctima o una població victimitzada són reparades (malgrat la legislació existent de restitució de terres), no se’ls permet tornar al seu lloc d'origen, o es troben sense polítiques de retorn que garanteixin, com a mínim, les condicions de vida prèvies al seu desplaçament, tals com escoles, habitatge o servei mèdic bàsic.
Aquest és el cas de dos grups indígenes del Chocó (departament al
nord-oest de Colòmbia, a la regió del Pacífic), que quan els van oferir el retorn, tornaren a casa seva des de Bogotá -on s'estaven provisionalment-, però la manca de condicions que hi trobaren els va obligar a desplaçar-se de nou cap a la capital.
Segons explica César, membre del Movimiento de Víctimas del Estado (MOVICE), a Ciudad Bolívar, una de les localitats més extensa i pobra de Bogotà, hi ha “unes 300 persones que es troben aïllades, en condicions de molta vulnerabilitat i altes taxes de desnutrició i tuberculosis”. La urbanització d'aquests territoris perifèrics, d'estrats inferiors al 2, s'ha dut a terme per les mateixes habitants. El govern l'ha legalitzat posteriorment, estalviant-se la construcció d’habitatge social i, en gran part, deixant abandonades les infraestructures necessàries per a abastir aquets sectors de població. No és fins l’arribada de l’ajuntament del 2011 que es comencen a aplicar mesures per eradicar aquesta situació i oferir una vida més digna a partir d'una xarxa de centres de serveis bàsics com la sanitat, les escoles bressols o els menjadors socials.
En part, aquestes iniciatives havien estat executades i reivindicades per col·lectius locals que no tenen la capacitat d'abastir a tothom, i que ara estan començant a compaginar-se amb la secretaria d'Integració Social de la ciutat, que té una subsecretaria a cada localitat. La missió no és tan sols assistencial -o no ho hauria de ser, tal com manifesten aquestes organitzacions i la subsecretaria local de Kennedy-, sinó que s'hauria d'intervenir directament per a acabar amb les xarxes de microtràfic i les màfies que condicionen la vida d'aquestes persones, per tal de donar-los altres oportunitats que els permetin sortir de la dinàmica de misèria que ara els fa subsistir amb la venda ambulant, la prostitució i el reciclatge de deixalles.
LLUNY DELS SERVEIS BÀSICS
L'accés als serveis i als recursos de les zones d'invasió i els barris més pobres no és l'única problemàtica. “Bogotá és un punt d'arribada de desplaçades, però també de paramilitars que amb el suposat procés de pau han estat desmobilitzats i la seva instal·lació s'ha fet sense un enfoc diferencial” senyalen des del MOVICE. Així, en un mateix bloc de pisos, o un mateix carrer, poden conviure-hi persones desplaçades i paramilitars desmobilitzats, generant enfrontament, exclusió i, fins i tot, situacions de desplaçament forçat dins la mateixa urbs.
En molts casos, aquells qui formaven part de les forces paramilitars s'organitzen en bandes criminals que s'apropien de l'espai, capten les joves i fan néixer les anomenades fronteres invisibles, que es delimiten amb la violència que exerceixen alguns grups de població sobre d'altres i criminalitzen barris sencers. Això dóna peu a la
Els paramilitars van destruir les cases i van assassinar 15 camperols al corregimiento de El Aro / Jesús Abad Colorado
justificació de la ‘neteja social’, provocant la degradació de la zona quan la gent es veu forçada a marxar.
Aquestes, com moltes de les situacions victimitzants aparentment quotidianes que es viuen a Colòmbia, també són conseqüència del conflicte armat. En elles queden paleses les mancances de la legislació vigent en termes de reparació de les víctimes. És per això que es confia en el procés de pau i, sobretot, en el període posterior per a garantir la ratificació dels acords que es tanquin i la no repetició de les causes del conflicte.