Sandra Vicente
Últimament estem veient que les llibertats dels ciutadans estan reduint-se d’una manera alarmant. En poques setmanes hem presenciat manipulacions de l’Estat que aplica un poder que només és fruit de l’alienació i l’anulació sistemàtica dels ciutadans. Es pretén silenciar el clam popular; crear por per tal que aquells que lluiten desisteixin i s’amaguin i que els que s’ho miren, ho facin amb mals ulls.
El discurs al servei del poder i la por: Hem de veure, amb impunitat, com ha nascut el “terrorisme anarquista” per justificar el Cas Pandora. I com diverses advocades basques han estat detingudes per tal de mantenir estigmatitzats certs col·lectius i generar por social. Justificacions ad hoc, a posteriori, que poc a poc es van naturalitzant. L’Estat que aplica aquests mètodes, té un nom. Però no seré jo qui el digui. Per sort, no tothom té por: milers de persones van sortir al carrer per cridar per la llibertat de les 7 anarquistes preses i per defensar els drets més bàsics a la marxa contra la Llei Mordassa.
Costa mantenir-nos fermes i no deixar-nos vèncer per la por; l’única manera és lluitar per difondre el missatge que ens mou i denunciar les injustícies.
Aquesta lluita incansable va aconseguir que dissabte passat s’emetés el documental Ciutat Morta al canal 33 (lluita que, d’altra volta no hagués hagut de ser tan dura tractant-se de la televisió pública).
Però, un cop més, pensant que s’havia vençut la batalla, va arribar la decepció: censura de 5 minuts pel dret a l’honor de Victor Gibanel, ex-cap d’Informació de la Guàrdia Urbana. Els drets d’un sol home (símbol d’una institució repressora i deslegitimada) passen, un cop més, per davant de la memòria de les seves víctimes.
Això fa reflexionar: Ttot i els 150 passis que s’havien fet amb anterioritat del documental, no va ser fins que la televisió pública (la “de tots”) havia d’emetre’l, que no es va considerar de retallar certes parts. La gent que l’havia vist era la gent “del rollo”, que ja sabien dels abusos policials. Era, per tant, inútil d’engegar una polèmica judicial fins que el documental no fos disponible per a un públic potencialment major.
És per això que prenia sentit el #BaixaAlBar, campanya pensada per fer pressió a bars i locals per a que el posessin a les seves televisions (fita complicada, en tant que coincidia amb el partit Espanyol - Celta). Ampliar mires. Fer que, encara que fos com a veu remota al fons d’un bar de barri, el missatge calés. Suau, poc a poc i sense violència.
Finalment, Ciutat Morta, tot i (o potser, tristament, hauríem de dir gràcies a) la flagrant censura, va obtenir el 20% de share i va comptar amb més de 560.000 espectadors, essent el més vist d’aquella nit.
Una victòria, sens dubte, però una victòria parcial. Perquè van haver-hi certes reaccions que van tacar aquella nit tan noble. Parlo, és clar, del tuit del sindicat de Mossos d’Esquadra, que va titllar de “ficció” el documental. Una piulada lamentable i desafortunada, pròpia d’una actitud irracional i infantil per part del cos que, en teoria vetlla per la seguritat dels ciutadans, però al que s’acusa d’atacar la seva integritat física i moral.
No entrarem a valorar, més enllà del ja dit, les declaracions del sindicat perquè, per sort, la comunitat tuitera ja va fer aquesta feina.
Les crítiques sempre són ben rebudes, sempre i quan siguin fetes des del coneixement i el respecte. Els Mossos van faltar a aquest últim requisit, mentre que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va faltar al primer.
Diumenge, qüestionat a una entrevista a RAC1 per l’emissió de Ciutat Morta, va confessar que “no l’havia vist” (una irresponsabilitat en tant que es tracta d’una producció clau per la ciutat que regenta).
Que parlava des de la desconeixença era clar, i es va evidenciar en el moment en que va advertir que “dubtar dels cossos de seguretat en general seria un gran error”, perquè tot i que va dir que es tracta d’un documental “interessant”, va destacar que “és de part, fet des d’un únic punt de vista”.
M’imagino, com a periodista, que no hi hagués hagut res que agradés més els creadors de Ciutat Morta, que haver comptat amb el testimoni d’un membre de la Guàrdia Urbana o els Mossos, així com amb algun dels polítics interpel·lats. Però no van voler aparèixer. I així ho narra una de les diapositives que tanca el documental. Evidentment és parcial, però no per voluntat explícita. Estem farts de sentir que l’objectivitat no existeix. I això està clar. Però per culpa de qui?
El flagell del silenci
Una crònica sobre l'ambient del passi del documental a un bar (#BaixaAlBar) i al Casal Independentista La Cruïlla
L'emisió de Ciutat Morta; el revifament del cas 4F
L'emisió del documental va ser el dissabte 17 de gener al canal 33. Ni la censura, ni els impediments de la classe política i policial han evitat que es torni a posar el cas 4F de ple al centre del debat públic
Clara Barbal
Sandra Vicente
Personalment, jo volia veure el documental al casal independentista “La Cruïlla”. Embolcallada per la gent del rotllo. Fàcil.
Però em vaig quedar fora; està a rebentar, ens va avisar la Clara Barbal (@clarabarm), una companya que sí que va aconseguir entrar.
Fàcil, en efecte, - explica la Clara- entre un ambient militant. Al casal de l'Eixample ja l’havien projectat mesos enrere. Això vol dir que com a mínim a la meitat de la setantena de presents ja ens havia colpit el documental. Un company i jo vam fer cap a La Cruïlla per sopar, preveient que l'espai s'ompliria pocs minuts més tard.
Al Bar Tossa de Provença, després que la Clara ens confirmés que no hi podríem accedir, les sensacions són diferents: primer decepció, després satisfacció: “És bo que no haguem pogut entrar. Això demostra que ho estem fent bé”, escric a la @Merygarra que, a Mollerussa (Lleida) està en la mateixa situació que jo. Tot i això, la reflexió és obligada: l’abast del documental es limitarà als de sempre, als que ja sabem de primera mà com funciona el sistema? Però, resulta que aquell dia, tot estava per veure.
I és que, per molt que et moguis en l'ambient del rotllo, i que coneguis i t'acostumis a veure la virulència i la impunitat amb la que actuen la llei i els seus guardians, 'Ciutat Morta' et pot desfer la segona, tercera i vint-i-cinquena vegada que el visiones. I més si ho fas entre els teus.
Clica a la imatge per accedir al web del documental
A pocs carrers d’on es trobava la Clara jo també em disposava per la projecció amb els meus, amb sis companys, a un local petit. Una terra que de ben segur era verge per a Ciutat Morta. Estava rgentat per una jove noia xinesa que, entre riures més que encomanadors, es queixa del fred. Una de les cambreres més simpàtiques que recordo; no va ser necessari ni que li justifiquéssim el perquè de treure el futbol per tal de mirar un documental del que ni havia sentit a parlar. Ens va dir que sí de seguida.
L’ambient no era el més idoni: el partit continuava posat a una de les dues televisions del local; la veu del comentarista es barrejava amb la música de fons i col·locaven un vel distorsionador davant els punyals sincers dels testimonis que emanaven de la TV que sintonitzava el 33.
“Aquest és el veritable esperit del Baixa al bar!” bromegem entre nosaltres, potser per mitigar el fet que molts dels detalls se’ns escapen entre els murmuris i els sorolls del bar. La fregidora, la cafetera i els riures dels altres clients ens molesten; se’ns deu veure a la cara perquè la cambrera, que ens mira, puja el volum i “Ciutat Morta” comença a sonar una mica més clar. Això em fa sentir millor, i és que després de deixar el comandament a distància sobre la barra, la cambrera mira encuriosida cap a la nostra estranya petició. Però a Cruïlla tothom escolta; no se sent més que la ràbia silenciosa, aquella que et paralitza i et gela els ulls quan caus presa de la impotència.
A mesura que avançaven els testimonis i els senties tant aprop...mirava a la gent de la meva taula. Reconeixent-nos. Pensant que ens podria passar a nosaltres. O, millor, pensant en que em deixaria la pell perquè mai els hi passés a ells.
Nosaltres també ens mirem, però la tensió no és la mateixa. Sentim la ràbia per dins: com a periodistes i com a ciutadans. Però, l’ambient –a diferència del que respirava la Clara- encara donava per fer broma. “Som subversius, a remolc i perquè no hem tingut més remei, però subversius”, riem. Crec que tots, fins tot els que ja havien vist el documental, tenen pendent de tornar-lo a mirar amb calma i silenci. No era l’ambient idoni, repeteixo, però per mi va ser prou satisfactori. Ni que sigui per aquell home que, assegut davant nostre, es feia una cervesa sol. Mirava el partit però sense veure’l, sense interès, fins que vam arribar nosaltres amb el nostre estrany capritx. Llavors va abaixar el cap i es va concentrar en la seva pinta però, en acabat el documental, vaig poder veure que havia aixecat el cap. Qui sap si per desídia, per avorriment o per curiositat real, aquell home va acabar veient Ciutat Morta.
Fotografia de la concentració a Plaça Sant Jaume. Clara Barbal
Tota la història del cas 4F a aquest Storify. Tot el que està citat als textos, ho podreu trobar a aquesta cronologia
Per a totes les persones que hi havia al bar, aquella nit no serà pas recordada per sobre
de cap altre dissabte al vespre. Oblidaran, però vull pensar que la llavor ja està plantada. Aquella mateixa llavor que fa anys algú o alguna cosa va plantar en nosaltres i que ja fa dies que ha germinat. Els fruits: Ciutat Morta. La ràbia i les ganes de recuperar els carrers, la veu i la dignitat. Que no esborrin la memòria, que no ens treguin el què som. Una concentració pacífica davant de Plaça Sant Jaume tanca la nit; espelmes en memòria de Patricia Heras.
“Hi ha gent que és masssa pura per aguantar la merda que viu…”.
En un entorn majoritàriament militant és obvi que estiguéssim disposats de seguida a recollir la crida de concentrar-nos a la plaça Sant Jaume a la 1h de la matinada. De La Crüilla va sortir una columna atomitzada d'una vintena de persones. Quatre de nosaltres vam fer cap amb dues bicicletes (no vaig poder evitar pensar que així va començar el malson de la Patrícia Heras). Un cop a la plaça, el cor encara més
compungit: sentir que et destrossa una història per la pròpia injustícia,
però que aprop tens gent a qui li fa mal la pèrdua d'un ésser estimat... Tot va ser molt emotiu. Les abraçades més sinceres que he rebut van ser allà, entre companyes. Després del dissabte amb 'Ciutat Morta' crec que ens hem fet més persones.
La Patricia ha marxat, i a nosaltres ens intentaran fer callar. Però res no podrà apagar la flama d’una espelma, per petita que aquesta sigui. Només una idea: Barcelona, rosa de foc.
21 de gener del 2015